Fins a l’enderroc de les muralles medievals, iniciat el 1854, Barcelona no tenia cap espai per créixer. La ciutat es limitava al territori constrenyit dins les muralles –excepció feta de la Barceloneta- i la seva consideració com a plaça forta militar impedia les construccions a l’exterior de les muralles fins un radi calculat a partir d’un tir de canó. Es calcula que només durant la primera meitat del segle XIX la població de Barcelona es va més que duplicar, passant de 83.000 a 187.000 habitants.  L’única manera d’absorbir aquest augment poblacional era el de densificar la ciutat. Es per això que, durant aquest període, el paisatge construït de la ciutat, i per tant també del barri del Call, va patir una transformació extraordinària. La gran majoria de les façanes dels edificis que podem veure del Call ens parlen més de les transformacions urbanes del segle XIX que de l’antic barri jueu de la ciutat. Això no vol dir, però, que a l’interior dels edificis o en el seu subsòl no puguin encara trobar-se restes de l’antic Call.

A banda de les transformacions dels edificis, durant el segle XX la trama urbana del Call també s’ha vist alterada després dels efectes dels bombardejos de la ciutat durant la Guerra Civil. Dels estralls de la Guerra en va sorgir una nova plaça –la placeta de Manuel Ribé- allà on abans hi havia edificis, i es reurbanitzar completament la plaça de Sant Felip Neri.