La Tardoantiguitat i l’època carolíngia es caracteritzen per la continuïtat pel que fa a la trama urbana però pels canvis profunds en l’organització interior de Barcelona. Els centres de poder polític i religiós foren traslladats fins al nord-est de la ciutat, a tocar de la muralla. Així, el sud del carrer Llibreteria deixà de ser el centre funcional de Barcelona i en canvi el nord (és a dir, l’actual Baixada de la Llibreteria) se situà més a prop del poder. La basílica paleocristiana, a l’espai de l’actual catedral, definia llavors les jerarquies urbanes. L’existència d’aquesta edifici incentivà la construcció d’altres d’estructures a l’entorn de la plaça del Rei: cal destacar el Palau Episcopal i un conjunt termal. Aquest darrer s’ha localitzat al subsòl de la casa Padellàs, la seu del Museu d’Història de Barcelona (carrer Llibreteria, 7). Cap al segle VI dC el grup episcopal ja formava “un barri compacte i ben estructurat”. La porta nord-est de la ciutat continuava a l’extrem del cardo, si bé les torres que flanquejaven l’accés començaren a tenir nous usos. A mesura que avançaven els segles aquestes torres foren privatitzades i convertides en estances particulars.

Mentrestant, l’extrem sud del carrer s’anà desurbanitzant. L’illa formada pels carrers Llibreteria i Paradís s’omplí d’horts i de terres de cultiu, en un procés observat també en d’altres ciutats del sud d’Europa durant la mateixa època. Les estructures relacionades amb l’antic fòrum foren reaprofitades per a la construcció d’edificis en d’altres indrets de la ciutat. Allò que quedava dempeus, en canvi, impressionava als contemporanis. Eren columnes i arcs d’època romana als quals hom no sabia donar una explicació racional. Per aquest motiu l’espai rebé el nom de Miraculum.