Tot i que les petges sobre la presència jueva a Barcelona s’esborren de manera progressiva, tanmateix, cal suposar que devia haver-hi jueus establerts des de temps molt antics a la ciutat, car Barcelona fou una fita important dins de l’antiga Via Augusta.
A la fi del segle VIII, el papa Esteve IV es planyia que, tant a la Septimània, com a la Hispània, hom permetés que els jueus tinguessin terres, enmig de les dels cristians, i que, a més a més, se’ls permetés de llogar cristians per a que fossin conreades.
Els Annales Bertiniani testimonien amb concisió la presència de jueus a Barcelona l’any 852, en què els jueus de la ciutat ajudaren els musulmans, segons els annales, a emparar-se de Barcelona: Mauri Barcinoniam, Iudaeis prodentibus, capiunt, interfectisque pene omnibus christianis et urbe vastata, inpune redeunt.
Els jueus ja eren considerats una comunitat religiosa diferenciada, quan la península Ibèrica era encara una província romana. I, com a tal comunitat, fruïen de llibertat, no solament per a celebrar rituals i festes religioses, sinó també per a establir i aplicar lleis dins la pròpia jurisdicció. Els visigots tornaren a definir i confirmaren bona part d’aquesta situació. A més a més, doncs, del dret romà, de les lleis visigòtiques, del dret canònic i dels furs de nombroses poblacions i territoris, caldrà tenir en compte el dret hebraic, practicat en l’àmbit de les comunitats jueves i acceptat com una cosa normal en aquelles circumstàncies.
Un dels fets històrics més transcendentals per a la cultura hebrea i per al judaisme es produí a la darreria del segle VIII: fou l’arribada del Talmud de Babilònia. Una notícia, bé que llegendària, reportada per Jafudà ben Barzilai de Barcelona, informa que el Talmud de Babilònia aparegué a la Hispània musulmana cap a la darreria del segle VIII. Paral·lelament a aquest fet, s’inicia un procés d’hebraïtzació cultural i lingüística, que continuà durant tota l’edat mitjana. L’hebreu es converteix en llengua de cultura, més enllà del seu ús litúrgic: els jueus de les terres catalanes, que no parlaven sinó la llengua del país, sembla que van adquirir ben aviat el domini de la llengua hebrea com a llengua de cultura, talment com els cristians feien amb el llatí, puix que tenim autors en llengua hebrea ja a la segona meitat del segle XI, moment d’inici d’una producció literària, amb períodes de molta esplendor, que ja no s’acabà fins a la fi del segle XV.
